SELVA INTERIOR

M'udolen els pìts
sota la brusa
a borbollons
hi puja saba
amb regust de llor.

Sento tam-tams remots
a la cintura
i un estol d'ocells salvatges
m’estronca el son.

Noto tensar lianes
que s'entrellacen
i un gran felí
m’esgarrinxa
cames amunt.

Diuen que ets tu,
em meravella:
ets a penes un cor
que batega
i ja ho pots tot.

-A la Roser
se li ha ficat a casa un esparver…

M’ho ha dit a l’autobús
una dona de cos bru
i vocals netes.

-Li omple el cos de blaus
i li ha escapçat les acàcies…

Se m’ha descabdellat així,
la dona de vocals clares:
no li ha calgut presentar-se.
Després, ha maleït la xafogor
d’aquest estiu interminable.

-Un dia sortirà als diaris
i ningú no podrà, sense mentir,
dir que no ens ho esperàvem…

Les dues darreres parades
l’ha presa la nostalgia
pel cos adolescent de la Roser
que treballava a Pertegaz
i tots els homes desitjaven.

-De vegades em pregunta si fa bé…
Què li he de dir
si llegeixo en els seus ulls
que tem més la soledat
que les urpades?

Sense el meu consentiment,
la dona de vocals aspres,
m’ha passat el testimoni
d’una cursa de relleus
perduda a l’avançada.
Semblava que sospités
que jo n’acabaria fent
aquest poema urbà
feixuc i execrable
com els replecs més sòrdids
d’aquesta ciutat
amb fam d’abraçades.

BONGOS

Sento la clau,
els llums,
la porta
tres passes i un silenci:
el gest –intuït des de casa-
de la mà que els agafa.

Per dins,
maleeixo l’instant que m’has pres
i els que em prendràs
ara que sé
que has iniciat el ritual.

Els dits afusats
voregen delicadament
la pell vibrant dels timbals
i ara els palmells
emprenen un repiqueig insistent
que s’accelera i creix.

Del mur estant,
veig els teus ulls atlàntics
cloure’s i descloure’s
amb la mateixa cadència
una i altra vegada.

No hi ha retorn.
Una onada de sang
em colpeja ja
als polsos,
al coll,
a la cintura…
I t’imagino envaint-me la pell
com m’envaeix la teva música,
suaument, rítmicament.

Per dins,
sento el teu sexe tensar-se
com els dits
damunt la pell dels timbals
i, amb la mateixa destresa,
repica, repica…