Dansa de lletres

Valentí Gómez i Oliver

Diverses pràctiques
- són trenta-una -
intenses tàctiques
i neix tot d’una:
“dansa de lletres”


Antigament, i de manera inexplicable, els ulls de la pantera es transmutaven en vocals (Aymerich, S.)


Brodaven, els absents, fils de seda a les presons de l’amor. (Bautista, A.)

Cauteritzen, les alquímies dels mestres zen, les pintures de la intertextualitat (Caulfield, C.) Esbombava pinzellades de realitat, el sentit profund de les coses. (Carrera, Ch.) La invisibilitat de l’ésser cavalca damunt dels cossos visibles (Clark, M.). Fou sobre una pedra on Job somnià la seva escala, pont entre la terra i el cel. (Colomer, M.) El cor de les figures geomètriques ens parla del silenci de les ombres de la naturalesa. (Colet, N.) Sardònix, topazi, maragda, robí, safir, diamant, òpal, àgata, ametista, crisòlit, ònix i jaspi són les pedres del ventre de Gea. (Costa-Gramunt, T.)


És la falsa identitat de les aparences la que vol enlluernar les ficcions del temps dels nostres avantpassats (Estrada, A.R.)


Flors, fotografies, dones, són els retrats, els models de les diverses veus del jo. (Ferron, G.) Espais on el cosmos evoluciona, germina i habita amb la immunitat de la flora sapiens i de l’ecosistema. (Forcada, A.) L’escriptura que viu en lesparaules d’una extensa música, en els mots d’uns focs lents (Fortes, L.)

Gran és la memòria dels miralls i els oblits de la lluna quan les paraules coneixen els aforismes. (Garcia, D.) Craters d’ADN on el tu, el jo i l’es dialoguen amistosament a fi d’humanitzar la biologia. (Garcia Coll, E.) Fotografiar la realitat “real”, l’onírica, la virtual, la imaginada i, finalment, l’artística. (Garcia Cordero, A.) Cinc són les peces amb què el ferro es despulla i el marbre s’esblanqueix a mesura que l’ànima, entotsolada, torna a casa. (Gonzalo, M.)


Les coses se’n van com els gats, les salamandres, les persones; mai però ho fan els xiuxiueigs a cau d’orella de les nostres palpitacions tautològiques. (López, E.) Si les aigües defugen el solc, els nous escenaris – tal vegada- aixopluguen la misteriosa capacitat de sorpresa i de commoció. (LópezMiguel, E.) Filmar les paraules, escriure les imatges, instal·lar les realitats més diverses a fi de poder-ne llegir els mútiples sentits. (López Subirà, A.)


Més aviat cinquanta ferides, una gota d’aigua, cent graus centígrads, són els números que ens compten a tots nosaltres, d’amagat. (Maillard, Ch.) El jardí com un espai on poden conviure el cos, l’ànima i l’esperit dels éssers humans. Una sinècdoque del paradís. (Marín, M.)


Pensar les veus de l’aigua, els sons femenins, de les olors, les fotografies de l’oxímoron. (Padró, D.) Blanc, negre, sèpia, temps, espai, les ombres de l’esdeveniment i el seu omphalós ontològic. (Parilla, M.) Un jo-muntanya vagareja pel Nil, per Venus, per Calcuta, pel mirall d’una « nena-model-fotogràfica”, talment com els déus egipcis Gueb, la Terra i Nut, el Cel. (Pato, Ch.) Les notes del piano, de nit, s’enlairen per les heures que envolten l’ànima i, ben sovint, corprenen la respiració (Peris Hernàndez, A.) Els gravats damunt dels teixits no manlleven pas als ordits tot el món de matisos, del qual la intel·ligent Penèlope en renovella sempre el ritme. (Permanyer, R.)


Ritmes còsmics ens mostren les rubors dels seus espais, les infinites llavors de la seva natura. (Ribés, C.) El negre és el color de la saviesa, que reflecteix, fosforescent, els somnis de les reines d’Orient. (Reyes, M.)


Tot és gairebé poètic – la dona de l’esquimal, l’amor, la poesia, la pau – si en un batre d’ulls assolim poder conjuminar la raó i l’emoció. (Torres, A.) També, a voltes, la fusta navega en petits fragments, quadrats, rectangles, i s’esmerça a configurar i suggerir les figures vives de la natura humana (Travé Marcos, M.)

Vivaçment voler tocar amb els ulls allò que les mans veuen, o pretendre sentir amb la raó allò que les emocions ens expliquen. Cal, aleshores, que enraoni la intuïció (Vigil, Ch.)