Dansa de lletres
Valentí Gómez i Oliver
Diverses pràctiques
- són trenta-una -
intenses tàctiques
i neix tot d’una:
“dansa de lletres”
Antigament, i de manera inexplicable,
els ulls de la pantera es transmutaven en vocals (Aymerich, S.)
Brodaven, els absents, fils de seda a les presons de
l’amor. (Bautista, A.)
Cauteritzen, les alquímies dels mestres zen, les pintures de la intertextualitat (Caulfield, C.) Esbombava pinzellades de realitat, el sentit profund de les coses. (Carrera, Ch.) La invisibilitat de l’ésser cavalca damunt dels cossos visibles (Clark, M.). Fou sobre una pedra on Job somnià la seva escala, pont entre la terra i el cel. (Colomer, M.) El cor de les figures geomètriques ens parla del silenci de les ombres de la naturalesa. (Colet, N.) Sardònix, topazi, maragda, robí, safir, diamant, òpal, àgata, ametista, crisòlit, ònix i jaspi són les pedres del ventre de Gea. (Costa-Gramunt, T.)
És la falsa identitat de les aparences la que
vol enlluernar les ficcions del temps dels nostres avantpassats (Estrada,
A.R.)
Flors, fotografies, dones, són els retrats, els
models de les diverses veus del jo. (Ferron, G.) Espais on el cosmos evoluciona,
germina i habita amb la immunitat de la flora sapiens i de l’ecosistema.
(Forcada, A.) L’escriptura que viu en lesparaules d’una extensa
música, en els mots d’uns focs lents (Fortes, L.)
Gran és la memòria dels miralls i els oblits de la lluna quan les paraules coneixen els aforismes. (Garcia, D.) Craters d’ADN on el tu, el jo i l’es dialoguen amistosament a fi d’humanitzar la biologia. (Garcia Coll, E.) Fotografiar la realitat “real”, l’onírica, la virtual, la imaginada i, finalment, l’artística. (Garcia Cordero, A.) Cinc són les peces amb què el ferro es despulla i el marbre s’esblanqueix a mesura que l’ànima, entotsolada, torna a casa. (Gonzalo, M.)
Les coses se’n van com els gats, les salamandres,
les persones; mai però ho fan els xiuxiueigs a cau d’orella de
les nostres palpitacions tautològiques. (López, E.) Si les aigües
defugen el solc, els nous escenaris – tal vegada- aixopluguen la misteriosa
capacitat de sorpresa i de commoció. (LópezMiguel, E.) Filmar
les paraules, escriure les imatges, instal·lar les realitats més
diverses a fi de poder-ne llegir els mútiples sentits. (López
Subirà, A.)
Més aviat cinquanta ferides, una gota d’aigua,
cent graus centígrads, són els números que ens compten
a tots nosaltres, d’amagat. (Maillard, Ch.) El jardí com un espai
on poden conviure el cos, l’ànima i l’esperit dels éssers
humans. Una sinècdoque del paradís. (Marín, M.)
Pensar les veus de l’aigua, els sons femenins,
de les olors, les fotografies de l’oxímoron. (Padró, D.)
Blanc, negre, sèpia, temps, espai, les ombres de l’esdeveniment
i el seu omphalós ontològic. (Parilla, M.) Un jo-muntanya vagareja
pel Nil, per Venus, per Calcuta, pel mirall d’una « nena-model-fotogràfica”,
talment com els déus egipcis Gueb, la Terra i Nut, el Cel. (Pato, Ch.)
Les notes del piano, de nit, s’enlairen per les heures que envolten
l’ànima i, ben sovint, corprenen la respiració (Peris
Hernàndez, A.) Els gravats damunt dels teixits no manlleven pas als
ordits tot el món de matisos, del qual la intel·ligent Penèlope
en renovella sempre el ritme. (Permanyer, R.)
Ritmes còsmics ens mostren les rubors dels seus
espais, les infinites llavors de la seva natura. (Ribés, C.) El negre
és el color de la saviesa, que reflecteix, fosforescent, els somnis
de les reines d’Orient. (Reyes, M.)
Tot és gairebé poètic – la
dona de l’esquimal, l’amor, la poesia, la pau – si en un
batre d’ulls assolim poder conjuminar la raó i l’emoció.
(Torres, A.) També, a voltes, la fusta navega en petits fragments,
quadrats, rectangles, i s’esmerça a configurar i suggerir les
figures vives de la natura humana (Travé Marcos, M.)
Vivaçment
voler tocar amb els ulls allò que les mans veuen, o pretendre sentir
amb la raó allò que les emocions ens expliquen. Cal, aleshores,
que enraoni la intuïció (Vigil, Ch.)
|
|
Valentí Gómez i Oliver
Distintas prácticas
-total treinta y una-
intensas tácticas
y nace de pronto:
Baile de letras
Antiguamente,
y de manera inexplicable, los ojos de la pantera se metamorfoseaban en vocales
(Aymerich, S.)
Bordaban los ausentes hilos de seda en las prisiones del amor (Bautista, A.)
Cauterizan las alquimias de los maestros zen las pinturas
de la intertextualidad (Caulfield, C.). Difundía pinceladas de realidad
el sentido profundo de las cosas (Carrera, Ch.). La invisibilidad del ser
cabalga encima de los cuerpos visibles (Clark, M.). Fue sobre una piedra donde
Job soñó su escalera, puente entre la tierra y el cielo (Colomer,
M.). El corazón de las figuras geométricas nos habla del silencio
de las sombras de la naturaleza (Colet, N.). Sardónica, topacio, esmeralda,
rubí, zafiro, diamante, ópalo, ágata, amatista, crisólito,
ónice y jaspe son las piedras del vientre de Gea (Costa-Gramunt, T.)
Es
la falsa identidad de las apariencias la que pretende deslumbrar a las ficciones
de las épocas de nuestros antepasados (Estrada, A.R.)
Flores,
fotografías, mujeres, son los retratos, los modelos de las distintas
voces del yo (Ferron, G.). Espacios en los que el cosmos evoluciona, florece
y habita con la inmunidad de la flora sapiens y del ecosistema (Forcada, A.).
La escritura que vive en las frases de una música extensa, en las palabras
de unos fuegos lentos (Fortes, L.)
Grande
es la memoria de los espejos y los olvidos de la luna cuando las palabras
conocen los aforismos (García, D.). Cráteras de ADN donde el
tú, el yo y el es dialogan amistosamente para poder humanizar la biología
(García Coll,E.). Fotografiar la realidad “real”, la onírica,
la virtual, la imaginada y, finalmente, la artística (García
Cordero, A.). Cinco son las piezas con las que el hierro se desnuda y el mármol
emblanquece a medida que el alma, ensimismada, regresa a casa (Gonzalo, M.).
Las
cosas se van como los gatos, las salamandras, las personas; nunca lo hacen,
sin embargo, los susurros al oído de nuestras palpitaciones tautológicas
(López, E.). Si las aguas rehuyen el surco, los nuevos escenarios-
tal vez- guarecen a la misteriosa capacidad de sorpresa y de conmoción
(López Miguel, E.). Filmar las palabras, escribir las imágenes,
instalar las realidades más distintas de modo que se puedan leer sus
múltiples sentidos (López Subirà, A.)
Más
bien cincuenta heridas, una gota de agua, cien grados centígrados,
son los números que nos cuentan a todos nosotros, a escondidas (Maillard,
Ch.). El jardín como un espacio donde pueden convivir el cuerpo, el
alma y el espíritu de los seres humanos. Una sinécdoque del
paraíso (Marín, M.)
Pensar las voces del agua, los sonidos femeninos de los olores, las fotografías del oxímoron (Padró, D.). Blanco, negro, sepia, tiempo, espacio, las sombras del acontecimiento y su ónfalos ontológico (Parilla, M.). Un yo-montaña vagabundea por el Nilo, por Venus, por Calcuta, por el espejo de una “niña-modelo-fotográfico”, tal como hacen los dioses egipcios, Gueb, la Tierra y Nut, el Cielo (Pato, Ch.). Las notas del piano, de noche, se elevan por las yedras que rodean el alma y, muy a menudo, cautivan a la respiración (Peris Hernández, A.). Los grabados sobre los tejidos no le quitan a la urdimbre todo el mundo de matices, del cual la inteligente Penélope siempre renueva el ritmo (Permanyer, R.)
Ritmos cósmicos nos muestran los rubores de sus
espacios, las infinitas semillas de su naturaleza (Ribés, C.). El negro
es el color de la sabiduría, que refleja, fosforescente, los sueños
de las reinas de Oriente (Reyes, M.)
Todo es casi poético: la mujer del esquimal,
el amor, la poesía, la paz, si en un abrir y cerrar de ojos asumimos
poder conjugar la razón y la emoción (Torres, A.). También,
a veces, la madera navega en pequeños fragmentos, cuadrados, rectángulos
y se esfuerza en configurar y sugerir las formas vivas de la naturaleza humana
(Travé Marcos, M.)
Vivazmente querer tocar con los ojos lo que ven las
manos o poder sentir con la razón lo que las emociones nos explican.
Es necesario, entonces, que hable la intuición (Vigil, Ch.)